Clara
Olivé:
No va resultar gaire còmode sortir al carrer vestides d'aquella manera. En aquells moments em sentia com si fos el centre de l'univers, tothom ens mirava. Es veu que fèiem riure amb aquella roba de paper. Però no nomes vestint així crides l'atenció, quan vesteixo amb la roba que a mi m'agrada " gòtica"
de vegades també sento algunes rialles. Jo sempre penso; abans de riure mireu-vos al mirall. A l'hora de posar per fer les fotos, em vaig sentir com una model, ja que el vestit que portava era tan o menys horrible que el que porten elles a les passarel·les. la diferencia que el nostre és molt més econòmic. A vegades em pregunto que passaria si en una passarel·la d'un dissenyador molt famós portessin els nostres vestits. Els hi posarien preu? I els que s'han rigut de nosaltres, els comprarien?
Lurdes Garcia:
A mi per altra banda em va semblar genial. L a veritat es que va ser molt divertit, veure a tothom
miran-te com si fossis un
extraterrestre, però la veritat es que la nostra idea principal era la de captar l'atenció de la gent mitjançant la moda, y om tot el que puguis vestir comprat a una botiga ja està molt vist (la gent ja n'ha vist de tots colors), vam decidir crear la nostra pròpia moda, feta ni mes ni menys que
d'escombraries. Peró això no hagués causat tant d'impacte si simplement ho haguéssim exposat en un aparador,
havíem de dur-la posada i que la gent la veies.
La veritat es que la experiència va ser gratificant i
a més estic molt convençuda de que, segurament, una model
professional no s'ho passa tant be.
